... no espera por nadie

El teu dolor em fa mal.
Les teves llàgrimes m'ofeguen.
El teu silenci em fa callar.





Ganes d'abraçar.
Ganes de que somriguis. Vull que puguis somriure.




Pel que sigui. Quan sigui.









No toda Barcelona tiene algo que celebrar.

Grafit: trencant mites (i III)

Cicatrius i estigmes del grafit

Efectivament, els 80 ja queden lluny. Però hi perduren algunes cicatrius innates del grafit, com ara el seu ús per a la reivindicació política i social . Encara es recorden els grafits que van inundar Barcelona en contra de la Guerra d’Iraq. Pintades que reproduïen una àcida crítica social en forma de pistoles, coets i líders polítics ridiculitzats. Més llunyans, però igualment memorables, són els grafits que van acolorir França durant el maig del 68 amb lemes encara vigents com el popular “Prohibit prohibir”.

Malgrat tot, sembla senzill oblidar-se d’aquesta funció de vigilància social. Les majors crítiques als graffiters les fan aquells veïns que només coneixen els tags —firmes senzilles que representen l’autoria del grafit en qüestió― a les parets acabades de pintar dels seus edificis. “Resulta difícil, llavors, explicar-los que el grafit va més enllà. Que pot ser bonic, que pot ser, fins i tot, útil contra un sistema que no ens escolta”, raona un jove graffiter barceloní, en Rul. “El grafit és més que el tag. És un mitjà de comunicació que fa que no et sentis tan alienat a les ciutats”, afegeix en Pelele.

A diferència de la cicatriu estètica que suposa el grafit com a eina d’expressió, existeix també un estigma d’aquest art. Una marca que no es pot esborrar i que pren forma d’afirmació crua, rància i estranya si tenim en compte el segle en què vivim: el món del grafit és només per a homes. Per desgràcia, aquest tòpic no es pot desfer, perquè en gran part és cert. Les intervencions femenines als carrers es poden comptar amb els dits d’una ma. L’Olivia és una de les poques que utilitzen aquesta “via de comunicació” a Barcelona, i ho fa a través de les plantilles. En l’opinió d’aquesta dissenyadora de 38 anys “és una tendència que s’està corregint. A l’street art hi ha més dones que s’expressen, però seguim sent només una minoria”.

No existeix una explicació clara a aquesta inhibició de les dones respecte al grafit. Per a l’Olivia, que porta tres anys i mig dedicant el seu temps lliure a l’art urbà, el motiu principal deu residir en “la il·legalitat i el cert perill que comporta pintar al carrer. Suposo que les dones som més cautes”. La Btoy, un dels membres del duet graffiter homònim, pensa el mateix: “potser a les dones no ens val tant la pena còrrer davant la policia o pagar multes de fins a 3000 euros per fer un grafit” Ella es dedica a l’stencil i la serigrafia, però descarta que la pintura femenina tingui una temàtica ni un estil radicalment diferent. “Potser es deu als orígens del nostre duet més relacionats amb el dibuix, però és una coincidència. És un altre tòpic. No crec que les dones pintin d’una altra manera”.

Al marge de la legalitat, els graffiters, en masculí ―al menys de moment―, seguiran tatuant la ciutat amb les seves pintades. El grafit ha canviat en horaris, en tècniques, en colors, en format. Però el que hi ha darrere de les pintades va més enllà de l’ús d’una o d’una altra tecnologia. El grafit els converteix en veritables artistes urbans. Compromesos o no, joves o grans, informatitzats o defensors d’allò artesanal. El grafit trenca barreres i dóna vida a tots ells, als graffiters, que intenten corregir, o potser només fer més suportable, una realitat que no els agrada. Com? A través d’una pintada a qualsevol mur dels centenars que, si no estiguessin pintats, farien de Barcelona una ciutat més grisa.

(C'est fini)

Grafit: trencant mites (II)

(Segona part del reportatge Grafit: trencant mites)


Una transformació progressiva

El grafit ja no és el que era. Cada cop més s’han abandonat els vagons del tren i les estacions fantasma a les nits, i els graffiters s’han traslladat als carrers, els més agossarats fins i tot en hores de sol. No hi ha dates. Ha estat progressiu. No hi ha culpables. És només que el món del grafit sempre ha estat dinàmic, canviant. Renovar-se o morir, que diu el refrany.

Ara, per exemple, en plena crisi —no només econòmica—es comencen a deixar de banda les formes sinuoses i acolorides i es premien, més aviat, el disseny, la creativitat i un cert toc de romanticisme i sensibilitat en mig del caos i la deshumanització urbana. Hi ha qui anomena els que segueixen aquesta línia més planificada del grafit, “graffiters post-digitals”. Però, de nou, ells rebutgen les etiquetes, tot i que reconeixen que l’stencil ―plantilles dissenyades amb Photoshop i després pintades o enganxades al carrer― està guanyant terreny: “Els que som més grans optem per les plantilles i els pòsters prèviament dissenyats per ordinador. Requereixen menys temps d’estar pintant al carrer, i tal i com estan les coses arrel de l’Ordenança ja va bé”, diu en Dr. Case.

L’stencil és una branca més del que es coneix com a street art, un moviment artístic post-grafit que explota les possibilitats del carrer amb unes altres tècniques, en el centre de les quals trobem l’ordinador, els píxels i fins i tot el làser. Però seria contradictori posar limitacions a les activitats dels artistes més lliures. L’street art també té varietat de formats. Hi podem encabir des de plantilles fins a pòsters, passant pels adhesius, que constitueixen l’sticker art, una de les tendències urbanes més exitoses gràcies a la possibilitat d’una ràpida difusió via Internet. Un adhesiu es pot crear ara al Raval de Barcelona, penjar-se a la xarxa i, poques hores més tard, ja estarà enganxat a la Gran Via madrilenya.

En tot cas, l’street art és una exhibició urbana amb gairebé qualsevol forma. Tot s’hi val. De fet, fins i tot es lliga a aquest concepte un altre moviment: el shoefiti, una moda que consisteix a penjar sabatilles dels cables de les línies elèctriques o dels arbres. El shoefiti, com la resta d’expressions de l’street art, és polèmic i divers. No tothom el posa en pràctica per la mateixa raó. Uns ho fan per seguir la moda, d’altres perquè ho troben artístic i d’altres segueixen una tradició iniciada fa anys pels seus avis, que celebraven d’aquesta manera tan peculiar un naixement, un aniversari o un nou contracte laboral.

(continuarà...)

Grafit: trencant mites I

(Primera part del reportatge Grafit: trencant mites)

Si hi ha una paraula que defineix amb fidelitat el moviment graffiter és heterogeneïtat.

Per això, els mateixos graffiters recomanen deixar de banda els tòpics que tant els han marcat al llarg dels anys. Molt d’ells no són marrecs que es passen el dia escoltant Hip Hop ni creant rimes impossibles. Ni tan sols llueixen rastes o pantalons de tir molt baix. La gorra o el mocador del cap són, només, per protegir-se dels efectes dels sol o dels esprais mentre deixen la seva petjada als murs de la ciutat.

Alguns venen d’arreu del món a buscar-se la vida a Barcelona, somiada cosmopolita i oberta. D’altres com en Dr. Case, informàtic de 33 anys, hi van nèixer i no suporten veure com ha canviat la seva terra. Com ha canviat “cap a pitjor”. Com tothom, tenen una feina més inestable a causa de la crisi i dediquen el temps lliure a fer el que els hi agrada: pensar el grafit i plasmar-lo a murs buits que troben per la ciutat.

N’hi ha de disposats a parlar, a quedar, a ensenyar-nos el seu món. D’altres són més esquius, es mostren desconfiats amb els reporters. N’estan tips d’escoltar sempre els mateixos dissenyadors “dient el mateix, caient en estereotips i arrodonint articles vanals, que només es queden en la superfície del que som”. Ho diu en Pelele, barceloní en atur de 32 anys, i demostra d’aquesta manera com vol, com necessita, un canvi en el tractament que es fa del seu col·lectiu. En Dr. Case el recolza però entén que els graffiters són molts i molt diferents:“Deu ser difícil englobar-nos a tots en una sola descripció”.

Els graffiters fugen de les rutines. Es reuneixen quan poden, fan col·laboracions en pintades d’altres companys de professió. S’agrupen al voltant d’associacions com Vaqueros de Barcelona, Difusor o RiSC, que vetllen per recuperar els espais públics i per fer més visibles una sèrie d’expressions artístiques perseguides a la majoria de països del món. Però no es rendeixen. Viatgen. Busquen un lloc on ser acceptats i qualificats del que diuen ser: artistes. Artistes del grafit. Un grafit que no és el que era als anys 80, quan va esclatar a Espanya el boom per aquesta expressió. Un grafit que ha evolucionat i que, com ells, és heterogeni. Ens recomanen oblidar-nos de tot el que sabem fins ara. Començar de zero. Trencar mites.

De grafit no n’hi ha d’un únic tipus. Tags, Bubble letters, Throw ups, Wild Style, Characters i Stencil

són només algunes de les paraules que ens evoquen al món del grafit. Però aquests estils tenen poc a veure entre ells. Tots són mostra d’una rebelió contra “l’apropiació de l’espai públic només per part del govern i les empreses”, explica Gemma Galdón, coordinadora de RiSC. Però són, també “tocs d’atenció al ciutadà, cada cop més consumista i menys implicat en l’activitat al carrer”.

(Continuarà...)

Y cuando anochece, me visto de sombra. Acompaño a las calles desiertas, ligera, flotante. El suelo parece lejano y hasta blando. Me deslizo grácil entre semáforos ámbar y pasos de cebra de un blanco asombroso. A veces, otras sombras me acechan. Bajo al asfalto, de repente. Acelero el paso. Finalmente corro. No sé por qué no corro desde el principio, si es lo que realmente quiero hacer. Corro tanto que las pierdo rápidamente de vista. Las sombras desaparecen, pero yo sigo corriendo, y me giro de vez en cuando, con el miedo en el cuerpo y la adrenalina por las nubes. Voy frenando poco a poco, jadeante. Tengo que parar porque no puedo evitar reír. Parezco... soy una loca en mitad de la ciudad.

Me tiemblan las piernas. Serán los tacones que hace tan sólo un minuto resonaban por cada callejón. Salgo a una gran avenida llena de luces y de silencios interrumpidos por sirenas lejanas. Me veo a mí misma en blanco y negro. De repente, mi ropa se tiñe de un color anaranjado. Vuelve el negro. Levanto la mirada y descubro una vieja farola traviesa que juega a encenderse y apagarse...

A lo lejos, un señor extrañamente alto apunta con el dedo hacia mi destino.

Thanks to Little Bugger for this picture!

Podrán cortar todas las flores...

Mangas remangadas, sol en la cara, brisa placenteramente cálida. Olor a mar en un barrio periférico. Flores que empiezan a colorear las copas de los árboles y la ropa de los transeuntes.

Gente allá donde mires, en todas las calles, paseando en ninguna dirección concreta. Disfrutan, alegres, pero aún desconfiados (llevan chaquetas a cuestas), de los primeros días de un calor apacible que parecía no llegar jamás.

Cuatro de la tarde, ventanas abiertas de par en par y, de fondo, el sonido tan característico de cualquier bloque de pisos. La película de Antena 3 reflejada en el balcón del primero; cacharros de cocina a medio lavar en el segundo. Se altera la sangre en el tercero. Aprovechan la llegada de la primavera para reforzar el refranero popular a ritmo de bachata.

No oigo nada en el cuarto. La comida familiar en casa de los suegros de turno ha dejado un extraño- y frío- vacío en el acogedor piso de 55m2.

Canto, sin complejos, en mitad de la carretera. No hace falta gritar. Todo son dulces susurros un sábado a estas horas en las calles de Barcelona, o al menos de ésta Barcelona.

Me echo a reír, sin remedio, al recordar. Agacho la cabeza, sigo recto, recto y después giro a la derecha. Subo la cuesta y... sí, definitivamente ha llegado la primavera.

... pero no podrán detener la primavera*

Barcelona: fuente de inspiración

Este Blog nace hoy con una intención clara: moverse siempre como su dueña, entre contrastes.

Por un lado, caminaremos entre la admiración y la crítica. ¿Admirar qué? ¿Criticar qué? La Ciudad Condal, donde nací y crecí. Donde vivo, donde sueño, donde creo. Así, la descripción del blog cambiará con cada actualización en función de estos dos procesos aparentemente contradictorios.
Nadie que respire por cada poro de su piel Barcelona puede negar que siente tanto amor como odio, tanto gozo como rabia por esta ciudad de contrastes.

Por otro lado, intentaré crear siempre un cierto equilibrio (sospecho que imperfecto) entre fotografía y texto. No lo negaré, lo mío (si es que hay algo "mío") son las letras. Pero pretendo que la imagen, a veces, valga más que mil palabras. Y para conseguirlo, voy a necesitar ayuda de quien se preste a ello.

Creo que me hubiese resultado muy sencillo hacer un panfleto propagandístico sobre las mil maravillas de Barcelona, que seguro que las tiene. Pero ni tengo relaciones estratégicas con el Ayuntamiento ni (mucho más importante) creo que sea sano idolatrar nada ni a nadie de esa manera.