Grafit: trencant mites (i III)

Cicatrius i estigmes del grafit

Efectivament, els 80 ja queden lluny. Però hi perduren algunes cicatrius innates del grafit, com ara el seu ús per a la reivindicació política i social . Encara es recorden els grafits que van inundar Barcelona en contra de la Guerra d’Iraq. Pintades que reproduïen una àcida crítica social en forma de pistoles, coets i líders polítics ridiculitzats. Més llunyans, però igualment memorables, són els grafits que van acolorir França durant el maig del 68 amb lemes encara vigents com el popular “Prohibit prohibir”.

Malgrat tot, sembla senzill oblidar-se d’aquesta funció de vigilància social. Les majors crítiques als graffiters les fan aquells veïns que només coneixen els tags —firmes senzilles que representen l’autoria del grafit en qüestió― a les parets acabades de pintar dels seus edificis. “Resulta difícil, llavors, explicar-los que el grafit va més enllà. Que pot ser bonic, que pot ser, fins i tot, útil contra un sistema que no ens escolta”, raona un jove graffiter barceloní, en Rul. “El grafit és més que el tag. És un mitjà de comunicació que fa que no et sentis tan alienat a les ciutats”, afegeix en Pelele.

A diferència de la cicatriu estètica que suposa el grafit com a eina d’expressió, existeix també un estigma d’aquest art. Una marca que no es pot esborrar i que pren forma d’afirmació crua, rància i estranya si tenim en compte el segle en què vivim: el món del grafit és només per a homes. Per desgràcia, aquest tòpic no es pot desfer, perquè en gran part és cert. Les intervencions femenines als carrers es poden comptar amb els dits d’una ma. L’Olivia és una de les poques que utilitzen aquesta “via de comunicació” a Barcelona, i ho fa a través de les plantilles. En l’opinió d’aquesta dissenyadora de 38 anys “és una tendència que s’està corregint. A l’street art hi ha més dones que s’expressen, però seguim sent només una minoria”.

No existeix una explicació clara a aquesta inhibició de les dones respecte al grafit. Per a l’Olivia, que porta tres anys i mig dedicant el seu temps lliure a l’art urbà, el motiu principal deu residir en “la il·legalitat i el cert perill que comporta pintar al carrer. Suposo que les dones som més cautes”. La Btoy, un dels membres del duet graffiter homònim, pensa el mateix: “potser a les dones no ens val tant la pena còrrer davant la policia o pagar multes de fins a 3000 euros per fer un grafit” Ella es dedica a l’stencil i la serigrafia, però descarta que la pintura femenina tingui una temàtica ni un estil radicalment diferent. “Potser es deu als orígens del nostre duet més relacionats amb el dibuix, però és una coincidència. És un altre tòpic. No crec que les dones pintin d’una altra manera”.

Al marge de la legalitat, els graffiters, en masculí ―al menys de moment―, seguiran tatuant la ciutat amb les seves pintades. El grafit ha canviat en horaris, en tècniques, en colors, en format. Però el que hi ha darrere de les pintades va més enllà de l’ús d’una o d’una altra tecnologia. El grafit els converteix en veritables artistes urbans. Compromesos o no, joves o grans, informatitzats o defensors d’allò artesanal. El grafit trenca barreres i dóna vida a tots ells, als graffiters, que intenten corregir, o potser només fer més suportable, una realitat que no els agrada. Com? A través d’una pintada a qualsevol mur dels centenars que, si no estiguessin pintats, farien de Barcelona una ciutat més grisa.

(C'est fini)