(Primera part del reportatge Grafit: trencant mites)
Si hi ha una paraula que defineix amb fidelitat el moviment graffiter és heterogeneïtat.
Per això, els mateixos graffiters recomanen deixar de banda els tòpics que tant els han marcat al llarg dels anys. Molt d’ells no són marrecs que es passen el dia escoltant Hip Hop ni creant rimes impossibles. Ni tan sols llueixen rastes o pantalons de tir molt baix. La gorra o el mocador del cap són, només, per protegir-se dels efectes dels sol o dels esprais mentre deixen la seva petjada als murs de la ciutat.
Alguns venen d’arreu del món a buscar-se la vida a Barcelona, somiada cosmopolita i oberta. D’altres com en Dr. Case, informàtic de 33 anys, hi van nèixer i no suporten veure com ha canviat la seva terra. Com ha canviat “cap a pitjor”. Com tothom, tenen una feina més inestable a causa de la crisi i dediquen el temps lliure a fer el que els hi agrada: pensar el grafit i plasmar-lo a murs buits que troben per la ciutat.
N’hi ha de disposats a parlar, a quedar, a ensenyar-nos el seu món. D’altres són més esquius, es mostren desconfiats amb els reporters. N’estan tips d’escoltar sempre els mateixos dissenyadors “dient el mateix, caient en estereotips i arrodonint articles vanals, que només es queden en la superfície del que som”. Ho diu en Pelele, barceloní en atur de 32 anys, i demostra d’aquesta manera com vol, com necessita, un canvi en el tractament que es fa del seu col·lectiu. En Dr. Case el recolza però entén que els graffiters són molts i molt diferents:“Deu ser difícil englobar-nos a tots en una sola descripció”.
Els graffiters fugen de les rutines. Es reuneixen quan poden, fan col·laboracions en pintades d’altres companys de professió. S’agrupen al voltant d’associacions com Vaqueros de Barcelona, Difusor o RiSC, que vetllen per recuperar els espais públics i per fer més visibles una sèrie d’expressions artístiques perseguides a la majoria de països del món. Però no es rendeixen. Viatgen. Busquen un lloc on ser acceptats i qualificats del que diuen ser: artistes. Artistes del grafit. Un grafit que no és el que era als anys 80, quan va esclatar a Espanya el boom per aquesta expressió. Un grafit que ha evolucionat i que, com ells, és heterogeni. Ens recomanen oblidar-nos de tot el que sabem fins ara. Començar de zero. Trencar mites.
De grafit no n’hi ha d’un únic tipus. Tags, Bubble letters, Throw ups, Wild Style, Characters i Stencil
són només algunes de les paraules que ens evoquen al món del grafit. Però aquests estils tenen poc a veure entre ells. Tots són mostra d’una rebelió contra “l’apropiació de l’espai públic només per part del govern i les empreses”, explica Gemma Galdón, coordinadora de RiSC. Però són, també “tocs d’atenció al ciutadà, cada cop més consumista i menys implicat en l’activitat al carrer”.
(Continuarà...)
